Spanish / Castellano

Primer a l’Argentina i des de 1940 a Uruguai va tenir nombrosos encàrrecs i va construir un nombre important d’edificis, tant blocs d’habitatges com cases unifamiliars i edificis singulars. A Buenos Aires va construir entre 1938 i 1939 la que es considera la primera obra moderna de la ciutat, un edifici d'habitatges als carrers Paraguai i Siupacha. Durant la dècada de 1940 es va instal·lar a Uruguai on va construir per a l’exiliat Rafael Alberti la casa La Gallarda, a Punta del Este, i va projectar i executar la urbanització Punta Ballena, a Maldonado, una exquisida intervenció en un paratge d’extraordinària bellesa on hi va construir l'hotel restaurant La Solana de Mar (1947) i diverses cases unifamiliars com la Berlingieri (1947), Cuatrecases (1947), Booth (1948) o La Rinconada (1948), que seria la seva residència. A la casa Berlingieri, a la vora del mar, assajaria la coberta amb voltes a la catalana blanques emmarcades al paisatge que repetirà a la Ricarda.
A partir de la dècada dels seixanta Bonet s'estableix definitivament a Barcelona, on va construir edificis significatius com ara l'Edifici Mediterrani (al carrer Consell de Cent amb Borrell, 1960-1965 amb Josep Puig Torné), el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963), La Torre Cervantes (1966), la torre Urquinaona (1968 -1970) o l’edifici d’habitatges del carrer Cavallers (1972-1976). Per Barcelona va redactar el Pla Urbanístic de la Ribera (1964-1969), en el que  a partir de l’aparició dels grans espais d’oportunitat sorgits del tancament de les instal·lacions de Catalana de Gas i Electricitat i la Maquinista Terrestre i Marítima a la Barceloneta, proposava la remodelació del front marítim del Port al Besòs, en un model urbà fidel als principis de l'urbanisme racionalista d’arrel Lecorbusierana. A la resta de Catalunya construirà les cases Rubió a Salou (1961), Castanera (1964), Cruylles (1967) i Raventós (1973-1976) a la Costa Brava, les Cases Ribera a Mataró (1969) així com els apartaments Chipre a Salou i cases a Puigcerdà. A la resta de la península treballarà a Madrid, on realitzarà diversos projectes mai executats per a la urbanització de la Plaça Castilla, i a la Manga del Mar Menor, Múrcia. Antoni Bonet va morir a Barcelona el 1989, als 79 anys.

Una fotografia mítica: Ana Maria Martí, esposa d'Antoni Bonet, al balcó de casa seva a La Rinconada,  Punta Ballena, Uruguay  (urbipedia.org)

Si per formació la seva obra s’emmarca en els postulats racionalistes del moviment modern, s’allunya de les formes ortodoxes de la funcionalitat estricta per incorporar un repertori de solucions expressives i constructives extretes de la tradició mediterrània en general i catalana en particular, com ara la volta rebaixada que podem veure en la casa Ricarda. Aquesta síntesi entre tradició constructiva i llenguatge racionalista, la claredat espacial de la seva arquitectura, la seva respectuosa relació amb l’entorn natural on s’ubica, la preocupació per resoldre el problema de l’habitatge amb solucions sistematitzables, fa de l’obra de Bonet una de les referències ineludibles en la modernitat arquitectònica del segle XX. La intervenció a Punta Ballena va donar a Bonet un prestigi internacional de primer ordre. Sigfried Giedion menciona Bonet com un dels arquitectes més significatius a la seva famosa publicació A Decade of Contemporary Architecture, de 1952. Richard Neutra va viatjar a Punta Ballena per conèixer personalment l'obra de Bonet. Per Oriol Bohigas, juntament amb Josep Lluís Sert, van ser els millors representants a Espanya del Moviment Modern, els arquitectes amb més cultura internacional i amb una sensibilitat extraordinària que els va permetre elaborar l'evolució dels inicials dogmes racionalistes cap a la reintegració crítica de les realitats locals (*).

(*) Oriol Bohigas, La Solana del Mar y La Ricarda, article a El País, 17 de setembre de 2008

El projecte de la casa la Ricarda es va iniciar després d'un primer contacte amb la família Gomis Bertrand a Barcelona, ciutat a la qual Bonet va tornar per primera vegada el 1949, però el projecte definitiu és de 1953. La direcció d'obra va haver de realitzar-se a distància, ja que Bonet es trobava a l'Argentina. El privilegiat indret va permetre a Bonet construir a la seva terra el que estava experimentant a la costa d’Uruguai, una arquitectura plenament integrada en el seu entorn natural, amb espais que flueixen de dins a fora i amb la penetració dels espais naturals cap a l’interior, el que provoca una fascinant ambigüitat entre el que està dins i el que està fora.

La casa s’organitza sota una lògica de distribució de l’espai a partir de la definició d’un mòdul que es repeteix per tot, i que serveix tant pels espais interiors com la sala d’estar, el menjador,  la cuina, els dormitoris o el garatge; com pels espais de transició exteriors, com terrasses, porxos o el pati central que fa de vestíbul d’accés a l’habitatge. Aquest mòdul, de 8.80 x 8.80 metres i una alçada de 3,10 m en el punt més alt, està cobert per una reinterpretació de la  tradicional volta de maó pla suportada per pilars metàl·lics a les cantonades, el que permet la sorprenent per encertada lectura d’una gran coberta modulada sota la qual es desenvolupen els espais de l’habitatge. En total entorn de 1.000 m² d’espai construït, interior i exterior, tots en planta baixa, amb una voluntat manifesta de no alçar-se més enllà dels pins que envolten el conjunt.

Només entrar a l’habitatge ens acull un rebedor amb un pati envidriat amb una làmina d’aigua il·luminada zenitalment. Aquest vestíbul ens distribueix cap a les estances de dia (sud), cap a  l’habitació principal mitjançant un corredor transparent (oest) o cap a les habitacions dels fills (nord). La zona d’estar es desenvolupa en un doble mòdul i s’obre cap al sud, a la llum, a les vistes, al mar, i es perllonga amb espais intermedis, terrasses i pèrgoles, cap al jardí. Més enllà la piscina, la torre de les aigües de planta circular elevada davant  del mar com únic element inevitablement en alçada. Més enllà encara, el mar. L’habitació principal queda aïllada del conjunt, com un mòdul independent de la resta (més tard va ser construït un corredor que la va comunicar amb el vestíbul d’accés  per voluntat de la propietat). Les habitacions dels fills formen una mena de pavelló independent. Un total de 6 dormitoris-estudi, amb sortida directa a un pati exterior tancat, un espai obert però privatiu, de generoses dimensions.

La Ricarda, planta

El fet que les voltes estiguin sustentades per jàsseres sobre pilars permet que el tancament no sigui portant, i el seu tractament serà opac, transparent o translúcid, el que convingui en cada estança en funció de l'ús, de l'orientació o de les vistes. A la sala d'estar i al menjador els tancaments sud són totalment vidriats, i els sectors circulars que formen els tancaments en trobar-se amb la volta estan tractats amb una gelosia ceràmica amb vidres de colors. Quan les necessitats de l'espai al qual serveix ho requereix, el tancament serà de gelosies de ceràmica (tancament de llevant de les habitacions dels fills, cuina), o mostraran un ric repertori formal de persianes de fusta (tancaments de ponent de la sala d'estar, dormitori principal i de les habitacions dels fills). Si els tancaments convé que siguin cecs, es recobreixen de peces de gres. Si convé que siguin transparents, seran vidriats (galeria de connexió amb pavelló-dormitori).


La lògica d'ordenació espacial a partir d'un mòdul que es multiplica i s'estén en les dues dimensions ordenant l'espai, actua com un leitmotiv que es presenta amb més o menys força en gran part dels habitatges projectats per Bonet, anteriors o posteriors a la casa de la Ricarda. Com tot bon leitmotiv mai es repeteix exactament, es transforma i s'adapta a una proposta o altra segons els requisits funcionals o de les característiques del lloc on s'ubica. Hi ha una confiança de Bonet en les possibilitats del seu sistema projectual, però no hi ha autocomplaença, sinó una cerca constant, una voluntat de millorar o simplement d'experimentar variants per trobar diferents expressivitats que tenen, com a fi darrer, trobar el grau més gran de domesticitat possible en els seus habitatges. És interessant l'anàlisi comparativa dels habitatges construïts a Sud-amèrica i posteriorment a la Costa Brava (Casa Cruylles), Costa Daurada o Múrcia (Casa Rubio) amb la Casa de la Ricarda. Les cases seran més grans o més petites, construïdes sobre una plataforma o en pendent, a la vora del mar o no, però s'evidencia aquesta evolució de la solució, com si cada habitatge representés una variació del tema principal. A la Ricarda, el projecte a partir d’un mòdul que organitza l’espai i que es cobreix amb volta arriba a la seva màxima expressió.

Testimoni de l'interès de Le Corbusier per la solució de la volta catalana i les escoles de la Sagrada Família de Gaudí.

Per a cobrir aquest mòdul Bonet s’allunya de les solucions de coberta plana adoptada pel llenguatge de l'estil internacional per dotar la coberta d’una gran força expressiva, com la de la casa Berlingieri (1947) a Punta Ballena, amb la que inicia la recuperació de la volta rebaixada. Els orígens d’aquesta coberta estan en el GATCPAC , com a resposta a la voluntat de conjuminar els postulats del moviment modern amb determinades metodologies de la tradició vernacular. Aquesta solució ja havia estat apuntada per Sert i pel mateix Le Corbusier qui es va interessar per aquesta tradició constructiva quan va conèixer les escoles de la Sagrada Família de Gaudí en el seu viatge a Barcelona el 1928. Bonet va treballar les possibilitats de la volta al despatx de Le Corbusier a Paris en els projectes per a la casa Jaoul (1936) o la casa Henfel (1935).

Un cop a Amèrica no abandona la idea d'experimentar les possibilitats expressives de la volta, que prossegueix amb la construcció de les cases de Martínez (Buenos Aires, 1942), la Casa Berlingieri (1947) a Punta Ballena, fins a arribar a la Ricarda. Si les primeres construccions són amb voltes de formigó sustentades per murs portants, la solució més senzilla, a la Ricarda la volta no és el que sembla a primer cop d'ull, una volta de formigó, sinó una doble volta composta per un full de formigó alleugerit amb maons i una segona volta no estructural que tanca una cambra aïllant i resol l'evacuació d'aigües. Aquesta volta ventilada actua tèrmicament com una coberta plana tradicional o "terrat" a la catalana. Aquestes voltes ja no estaran sustentades per murs continus, sinó per una estructura de bigues de formigó, i pilars metàl·lics que alliberen completament la planta. A la Ricarda l'empenta lateral de les voltes és contrarestada per tirants d'acer que fan de llinda en els trams envidrats.